Ressenya: I tots vam mirar al cel

Hola nois!

Ja és divendres, així que avui -almenys jo- m'he aixecat de bon humor! ; )
Però bé, anem per feina! Avui us porto la ressenya d'una novel·la que tot i que m'ha agradat, hi ha hagut petits detallets que no m'han acabat de convèncer del tot. Comencem!

Títol: I tots vam mirar al cel
Autor: Tommy Wallach
Editorial: Fanbooks
Pàgines: 432

(Aquí pots veure la ressenya en castellà)

Sinopsi

Quatre adolescents viuen amb intensitat el compte enrere cap a l’imminent impacte. Tenen dos mesos per convertir-se en algú millor. Desfer-se d’etiquetes, aprofundir lligams emocionals i resoldre dilemes ètics.
Dos mesos per viure de veritat.




La història parteix d'una premissa molt senzilla però alhora aterridora: un asteroide es dirigeix ​​a la Terra i acabarà amb les dues terceres parts de la població en dos mesos. On caurà? Ens tocarà a nosaltres? I el més important, ¿Què fem amb les nostres vides fins que arribi el moment? Totes aquestes preguntes -i moltes més- són les que ens planteja aquesta novel·la de Tommy Wallach.

Podem dir moltes coses de la novel·la, però hi ha una cosa que no li podem treure: l'originalitat. Sí, és cert que el tema de la fi del món està molt trillat tant en pel·lícules, com sèries o llibres. Però gairebé sempre des del punt de vista apocalíptic, des de la recerca d'un heroi que ens acabi salvant a tots "in extremis". Mai havia llegit una novel·la en la que es parlés d'aquest tema però de forma crua, tal com passaria si realment succeís això. No hi hauria herois, no hi hauria missions espacials que acabessin amb l'asteroide. En fi, no hi hauria solució possible per a nosaltres i simplement quedaria la resignació, el terror, la por al demà. I des d'aquí inicia Tommy Wallach una història on l'important no és el fet en si, sinó el que fem amb les nostres vides i amb nosaltres mateixos aquests seixanta dies.

Us confesso que aquest tipus de temes apocalíptics, per molt trillats que estiguin, em segueixen agradant i em semblen entretinguts. Així que quan vaig veure aquest llibre vaig saber que volia llegir-lo si o si. ¿Podia haver-me agradat més? Sí. ¿M'ha defraudat? No. I us ho explico. Com ja us he dit, la trama em sembla interessantíssima. Tots aquells llibres que indaguin en els pensaments i sensacions dels personatges, en les seves pors, les seves angoixes i reflexions em sembla que mereixen ser llegits. I que tot això passi en un marc extrem com la hipotètica "Fi del Món" no fa sinó incrementar el meu interès.

La idea és realment bona i sobretot m'ha cridat l'atenció el reflex que fa l'autor del comportament humà. Estic completament segura que si arribés aquest moment, la situació seria molt pitjor que la que apareix reflectida en el llibre, perquè l'ésser humà en situacions extremes és de tot menys racional. Robatoris, violència, assassinats ... tot això i molt més trobem entre les pàgines de la novel·la.

Encara que el més destacable, almenys per a mi, han estat les reflexions dels personatges principals. No trobem un únic personatge principal, sinó que diversos són els protagonistes, a cadascú més diferent i amb rols i característiques molt marcades: l'esportista, la intel·ligent, el "bala perduda" i la rareta. Són trets i personalitats potser esterotipades, però és cert que si es volia exposar diferents formes de pensar i veure la vida, cal crear personatges que també tinguin patrons de comportament diferents.

I tots vam mirar al cel és d'aquest tipus de novel·les que et fan reflexionar, que no es conformen en fer-te seguir endavant en la lectura sense que t'impliquis, que busquen l'empatia del lector i el seu conseqüent posicionament. És inevitable posar-se en la situació dels protagonistes i plantejar-nos el que faríem davant d'una tragèdia imminent. I aquí està l'essència de la novel·la: que et fa pensar sobre la vida, el fet que avui som aquí i potser demà ja no; et fa reflexionar sobre prendre les teves pròpies decisions, sense importar el què diran, i viure com si avui fos l'últim dia de les nostres vides. Una cosa dificilíssima d'aconseguir, perquè per a què ens hem d'enganyar, vivim el dia a dia i no està en el nostre ADN parar-nos a pensar si hi haurà un demà.

Així mateix, Wallach ens deixa sobre la taula una qüestió vital: ¿Quina actitud prendries davant la vida en aquest cas? ¿Intentes gaudir dels dies que et queden o baixes els braços i tens una actitud passiva davant la vida? En el meu cas probablement m'entraria un atac d'ansietat del quinze i potser després em posaria a pensar el que faria, però de primeres la cosa aniria malament segur xD. Probablement després del moment "crític" em plantejaria que ja que em queda poc temps, caldrà gaudir-lo al màxim, encara que seria complicat fer-ho amb aquesta espasa de Dàmocles sobre el cap. Així que no seré jo la que critiqui les actuacions dels personatges, perquè moltes d'elles les veig d'allò més normals (encara que altres no tant, ara us ho explico).

Però tot i que la idea està molt bé, crec que hi ha alguna coseta que fa que no sigui perfecta. Per exemple, el primer terç de la novel·la em va semblar molt entretingut, però cap a la meitat més o menys vaig notar un cert estancament en la trama; no em va arribar a avorrir, però sí que és cert que tenia la sensació de que hi havia pàgines de més. Entenc que no és fàcil explicar una història d'aquestes característiques sense col·locar moments d'acció espectaculars i centrant-se únicament en les sensacions i pensaments dels personatges. Repeteixo, no va resultar avorrit, però crec que l'autor podria haver escurçat les 400 i escaig pàgines i haver-ho deixat en 300 perfectament i sense que la trama es veiés afectada, ja que això probablement li hauria donat més velocitat a la història.

Encara que el que més m'ha grinyolat és la connexió amb els personatges. Ho dic sempre però és que per a mi és molt important: necessito connectar amb ells d'alguna forma. I aquí crec que és on falla la novel·la. L'autor ha intentat estereotipar als diferents protagonistes per donar-los una personalitat molt marcada i crec que son massa encotillats en un inici i molt desinhibits al final. Entenc que és la fi de tot, que ja no hi haurà demà, però no ho sé... Abans vaig dir que no anava a jutjar els personatges però hi ha algunes actituds (especialment en temes de borratxera, drogues, relacions entre ells) que encara que entenguem precipitades per tot el que està passant em semblen una mica incoherents, contradictòries i que considero innecessàries per gaudir dels teus últims moments a la vida. Potser sóc una mica rareta amb aquest pensament, ves a saber xD. A més, tot i que Wallach intenta donar un passat als seus personatges i fer-los més profunds, l'intent es queda a mig gas i encara que de vegades connectava amb algun d'ells, en poques pàgines perdia aquesta connexió.

D'altra banda, he escoltat força crítiques sobre el final de la novel·la. I sincerament puc entendre-ho però no les comparteixo. És més, crec que el final era l'idoni per al llibre tal com s'havia desenvolupat. No vull descobrir el pastís si us animeu a llegir la novel·la, però crec que era el final més coherent i el més adequat per posar fi a la història.

Així que després de tot això us preguntareu: ¿Em recomanes aquesta novel·la o no? Doncs us diria un sí a mitges. D'una banda crec que la trama és bona i la idea molt interessant, la primera part de la novel·la passa volant i l'anàlisi de les reflexions i pensaments dels personatges sobre l'aquí, l'ara i la vida en general, és molt interessant i m'ha encantat. Però "a mitges" ve per la part dels personatges. Per descomptat si no us importa gaire aprofundir en la vida i el passat d'ells, no crec que tingueu problema amb la lectura.

I tots vam mirar al cel és una novel·la que essencialment ens fa reflexionar sobre la vida. Sí, la mort està present com un teló de fons al llarg de totes les pàgines, però el realment important aquí és la vida i la necessitat d'apreciar fins els moments més petits, perquè és molt curta. Amb una trama molt interessant i un puntet filosòfic que et farà veure les coses des d'una altra perspectiva, aquesta novel·la és una bona opció si no som especialment escrupolosos pel que fa a la connexió amb els personatges.

Puntuació: 3/5


Heu llegit la novel·la? Us agraden aquest tipus de lectures " apocalíptiques " ? xD Doneu molta importància a connectar amb els personatges o em quedo sola en això? xD Ens llegim ! ; )

Ojolisto

1 comentario:

  1. La connexió amb els personatges és molt important! Aquest llibre sonna molt bé per les posibilitats de les diferents perspectives de tots les personatges. Mai havia llegit d'el.

    ResponderEliminar

Instagram