Reseña: Secrets Imperfectes (català/castellano)

¡Hola chicos! ¿Cómo va la semana? :)

Hoy habrá una reseña un poquito especial. Como sabéis, desde hace unos meses colaboro con editoriales catalanas, por lo que la reseña de las novelas que lea en este idioma irán reseñadas en catalán. Como creo que son novelas que os pueden interesar, también haré la reseña (a continuación de la que haga en catalán) en castellano, así nos podemos entender todos ¿vale? ;) Sé que es un poquito más pesado hacer una misma reseña en una única entrada, pero me parecía peor hacer dos entradas sobre el mismo libro. En primer lugar irá la reseña en catalán y justo debajo, la misma reseña pero en español. ¡Espero que os guste! ;)


Ressenya en Català

Títol: Secrets Imperfectes
Pàgines: 560
Autors: Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna

Sinopsi

Amb només 16 anys, en Roger Eriksson ja sap què són els problemes. Víctima d’abús a l’escola, es va buscar la vida per encaixar a l’institut, però ho va fer de la pitjor manera possible i ha acabat malament: amb més de vint punyalades al cos i sense cor. Ara, un brillant equip de policies, dirigit per l’expert criminòleg Torkel Torsten i l’eminent psiquiatre criminal Sebastian Bergman segueix la pista a l’assassí d’en Roger. Però tot són culs de sac i secrets pertot arreu. El primer títol de la sèrie del Sebastian Bergman és un magistral joc de nines russes on cada peça n’amaga una altra a l’interior. Un misteri de mal resoldre i una trama addictiva fins a l’insomni.

Avui us porto la ressenya d'una novel·la que m'ha enlluernat. No li poso traves a cap gènere literari, és més, m'agrada llegir de tot perquè sento que si em quedo ancorada en un únic tipus de novel·la m'acabo avorrint i necessito un canvi d'aires. Però si em donessin a escollir un tipus de gènere, escolliria sense dubtar el de la novel·la negra: adoro aquest tipus de novel·les que  malgrat tenir temes truculents, posseeixen una gran dosi d'intriga i misteri que t'impulsa a saber més, a buscar més enllà de les aparences. En fi, que el que m'agrada d'una novel·la d'aquestes característiques és que t'impulsi a convertir-te en investigador / policia durant tota la seva trama i visquis amb el cor en un puny a cada pàgina. I això precisament és el que passa amb Secrets Imperfectes.

Quina novel·la! Us prometo que en tenir entre les meves mans aquestes gairebé sis-centes pàgines hi ha hagut moments en què em plantejava si tenia cola a les mans, perquè no podia deixar la novel·la en cap moment. En ella ens trobem amb el brutal i misteriós assassinat d'un adolescent de 16 anys, el cadàver del cual apareix en un pantà. Immediatament la policia inicia la investigació pertinent, però en ser un cas d'extrema cura i dificultat, es cedeix el cas a una brigada especialitzada en aquest tipus de successos. Aquesta sembla la trama principal, encara que paral·lelament hi ha una altra història que, en principi, no té res a veure amb l'assassinat. I és que els autors ens presenten a Sebastian Bergman, un psiquiatre criminal per a res a l'ús i que acabarà col·laborant en la investigació dels fets.

Pot semblar una novel·la negra a l'ús, una més entre els centenars que surten cada dia. Però no ho és, us ho asseguro. I ja no pel cas en si, sinó pels seus personatges. M'encanten les novel·les que no només expliquen una història, sinó que donen vida als seus integrants. No em valen aquests tipus de llibres en què l'important és la història i el personatge és un simple decorat per donar forma a la trama. Necessito que l'autor a més d'elaborar la història, em presenti a personatges amb ànima, amb una història al darrere que faci que els pugui sentir més humans i en aquest cas els autors ho aconsegueixen sens dubte.

Hi ha moltíssims personatges en aquesta novel·la, però especialment destacable és la figura de Sebastian Bergman. No és el típic "policia / psiquiatre criminal" habitual, per a res. Més aviat diria que és un ésser tremendament arruïnat, dolgut amb la vida, autodestructiu i sense empatia cap als altres. Diguem que fins el podríem qualificar de menyspreable i insofrible. Així de dur és el personatge creat per Hjorth i Rosenfeldt. És una barreja estranya entre Harry Hole (protagonista de la sèrie policíaca creada per Jo Nesbo) i el Doctor House. I us preguntareu: ¿Però t'ha agradat un personatge d'aquestes característiques? Doncs us he de dir que si. I a més un sí rotund. Us prometo que generalmente odio aquest tipus de personatges però en aquest cas el senyor Bergman m'ha despertat sensacions positives malgrat ser tot el contrari a una persona decent. Les seves accions no són justificables, destrossa vides alienes sense importar-li en absolut, però al llarg de la novel·la veiem petits (i no tan petits) centelleigs del seu passat que et fan comprendre (que no justificar) el seu comportament erràtic.

I això és el que m'agrada d'aquest personatge: la seva imperfecció. No suporto aquestes històries on els dolents són molt dolents i els bons són boníssims. La vida real és un matís de grisos, ni tots som sants ni tampoc estem envoltats de dimonis. I en Secrets Imperfectes la realitat se'ns mostra de forma crua. Bergman és totalment imperfecte, però precisament per això el lector se sent més intrigat a intentar comprendre-ho, en endinsar-se en els seus pensaments i sentiments que guarda sota clau. Ell en si mateix és un misteri tan digne com el de la trama principal.
Però no només Bergman està bé com a personatge. Com ja he esmentat, la novel·la compta amb l'aparició de moltíssims "extres" i us puc assegurar que cap apareix per no aportar res a la trama. Tots tenen la seva raó de ser, el seu passat i les seves misèries ben amagades. I nosaltres haurem d'endevinar-les a poc a poc.

Pel que fa a la trama principal, destacar el fet on
es nota especialment que els autors són guionistes de sèries, ja que aquesta és una novel·la que destaca visualment, per ser capaç de traslladar-nos amb les paraules a cadascun dels seus escenaris com si estiguéssim allà presents. Sóc una amant de les sèries, així que llegir aquesta novel·la ha estat un veritable plaer ja que més que un llibre dóna la sensació d'estar veient tots els capítols seguits de la teva sèrie preferida.

D'altra banda, el misteri i la tensió del thriller es manté de principi a fi. És aquest tipus de novel·les que canvien i donen girs cada vint pàgines, el que estàs pensant ara oblida-ho, perquè d'aquí a deu minuts pensaràs tot el contrari. Mantenir aquest nivell de tensió fins a les últimes pàgines és una fita, ja que no poques novel·les amb un bon començament es van desinflant en la seva meitat i arriben al final amb no pocs problemes i amb una resolució precipitada. Especialment destacable al final, l'última pàgina. Us prometo que em va deixar amb la boca oberta i després vaig pensar: Com no m'he adonat abans? I això és el que busco en una novel·la negra i de misteri, que em deixi amb la boca oberta. I Secrets Imperfectes ho ha aconseguit.

La història es troba narrada a través d'un narrador omniscient, de manera que la visió en el seu conjunt no queda esbiaixada per impressions personals d'un únic personatge. La prosa dels autors és àgil, amena i capaç de donar múltiples detalls (especialment de la investigació) però sense arribar a resultar pesat, gràcies a l'abundància de diàlegs.

A més, en la novel·la podem trobar-nos no només amb la resolució d'un assassinat i tot el procés per arribar-hi  sinó que també hi ha una crítica gens velada a temes relacionats amb l'assetjament escolar, l'abús, el maltractament o les relacions familiars. Aquest tipus de thrillers nòrdics m'encanten, perquè són capaços de trencar amb la típica i idíl·lica imatge d'una societat escandinava perfecta que, per desgràcia, no ho és tant.

En definitiva, Secrets Imperfectes ha estat una lectura apassionant, d'aquest tipus de novel·les que t'atrapen de tal manera que no et permet deixar de llegir fins que no sàpigues el que ha passat. Amb una història envoltant, uns girs argumentals genials i un personatge tan complex i interessant com Bergman, teniu assegurat misteri per a estona. Així que si us animeu, estigueu preparats per no deixar anar el llibre nois ! ; )

Gràcies a Grup62 per l'exemplar


Puntuació: 4/5

----------------------------------------------------------------

Reseña en Castellano

Título: Secrets Imperfectes
Páginas: 560
Autores: Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt
Editorial: Columna

Sinopsis

Un joven de dieciséis años ha sido brutalmente asesinado. Un brillante equipo policial, dirigido por el experto criminólogo Torkel Höglund y el eminente psiquiatra criminal Sebastian Bergman, sigue la pista al asesino. Todo son callejones sin salida y secretos por todas partes. Un misterio de difícil resolución y una trama adictiva hasta el insomnio. 

Hoy os traigo la reseña de una novela que me ha encandilado. No le pongo trabas a ningún género literario, es más, me gusta leer de todo porque siento que si me quedo anclada en un único tipo de novela me acabo aburriendo y necesito un cambio de aires. Pero si me diesen a escoger un tipo de género, escogería sin dudar el de la novela negra: adoro ese tipo de novelas que, pese a tener temas truculentos, poseen una gran dosis de misterio, intriga y de ese "gusanillo" que te impulsa a saber más, a buscar más allá de las apariencias. En fin, que lo que me gusta de una novela de estas características es que te impulse a convertirte en investigador/policía durante toda su trama y vivas con el corazón en un puño a cada página. Y eso precisamente es lo que ocurre con Secrets Imperfectes.

¡Qué novelón! Os prometo que al tener entre mis manos estas casi seiscientas páginas ha habido momentos en los que me planteaba si tenía pegamento en las manos, porque no podía dejar la novela ni a Sol ni a sombra. En ella nos encontramos con el brutal y misterioso asesinato de un adolescente de 16 años, cuyo cadáver aparece en un pantano. Inmediatamente la policía inicia la investigación pertinente, pero al ser un caso de extremo cuidado y dificultad, se cede el caso a una brigada especializada en este tipo de sucesos. Esta parece la trama principal, aunque paralelamente nos encontramos con otra historia que, en principio, no tiene nada que ver con el asesinato. Y es que los autores nos presentan a Sebastian Bergman, un psiquiatra criminal para nada al uso y que acabará colaborando en la investigación de los hechos.

Puede pareceros una novela negra al uso, una más entre los cientos que salen cada día. Pero no lo es, os lo aseguro. Y ya no por el caso en sí, sino por sus personajes. Me encantan las novelas que no solo cuentan una historia, sino que dan vida a sus personajes. No me valen ese tipo de libro en el que lo importante es la historia y el personaje es un simple decorado para dar forma a la trama. Necesito que el autor además de elaborar la historia, me presente a personajes con alma, con una historia a sus espaldas que me haga sentirlos más humanos y en este caso los autores lo consiguen y con creces.

Hay muchísimos personajes en esta novela, pero especialmente destacable es la figura de Sebastian Bergman. No es el típico "policía/psiquiatra criminal" al uso, para nada. Más bien diría que es un ser tremendamente arruinado, dolido con la vida, autodestructivo y sin un ápice de empatía hacia los demás. Digamos que hasta lo podríamos calificar de despreciable e insufrible. Así de duro es el personaje creado por Hjorth y Rosenfeldt. Es una mezcla extraña entre Harry Hole (protagonista de la serie policiaca creada por Jo nesbo) y el Doctor House. Y os preguntaréis: ¿Pero te ha gustado un personaje de estas características? Pues os tengo que decir que sí. Y además un sí rotundo. Os prometo que suelo odiar a este tipo de personajes pero en este caso el señor Bergman me ha despertado sensaciones positivas pese a ser todo lo contrario a una persona decente. Su acciones no son justificables, destroza vidas ajenas sin importarle en absoluto, pero a lo largo de la novela vemos pequeños (y no tan pequeños) destellos de su pasado que te hacen comprender (que no justificar) su comportamiento errático.

Y eso es lo que me gusta de este personaje: su imperfección. No soporto esas historias en donde los malos son muy malos y los buenos son buenísimos. La vida real es un matiz de grises, ni todos somos santos ni tampoco estamos rodeados de demonios. Y en Secrets Imperfectes la realidad se nos muestra de forma cruda. Bergman es totalmente imperfecto, pero precisamente por ello el lector se siente más intrigado en intentar comprenderlo, en adentrarse en  sus pensamientos y sentimientos que guarda bajo llave. Él en sí mismo es un misterio tan digno como el de la trama principal.

Pero no solo Bergman está bien hilado como personaje. Como ya he mencionado, la novela cuenta con la aparición de muchísimos "extras" y os puedo asegurar que ninguno aparece para no aportar nada a la trama. Todos tienen su razón de ser, su pasado y sus miserias bien escondidas. Y nosotros tendremos que desentrañarlas poco a poco. 

En cuanto a la trama principal, destacar que se nota especialmente el hecho de que los autores sean guionistas de series, puesto que ésta es una novela que destaca por lo visual, por ser capaz de trasladarnos con sus palabras a cada uno de sus escenarios como si estuviésemos allí presentes. Soy una amante de las series, así que leer esta novela ha sido una verdadera gozada ya que más que un libro da la sensación de estar viendo todos los capítulos seguidos de tu serie preferida.

Por otra parte, el misterio y la tensión del thriller se mantiene de principio a fin. Es ese tipo de novelas que están cambiando y dando giros cada veinte páginas, lo que estás pensando ahora olvídalo, porque dentro de diez minutos pensarás todo lo contrario. Mantener este nivel de tensión hasta las últimas páginas es un logro, ya que no pocas novelas con un buen comienzo se van desinflando en su mitad y llegan al final con no pocos problemas y con una resolución apresurada. Especialmente destacable el final, la última página. Os prometo que me dejó con la boca abierta y luego pensé: ¿Cómo no me he dado cuenta antes? Y eso es lo que busco en una novela negra y de misterio, que me deje con la boca abierta. Y Secrets Imperfectes lo ha conseguido.

La historia se encuentra narrada a través de un narrador omnisciente, por lo que la visión en su conjunto no queda sesgada por impresiones personales de un único personaje. La prosa de los autores es ágil, amena y capaz de dar múltiples detalles (especialmente de la investigación) pero sin llegar a resultar pesado, gracias a la abundancia de diálogos.

Además, en la novela podemos encontrarnos no solamente con la resolución de un asesinato y todo el proceso para llegar a ello, sino que también existe una crítica nada velada a temas relacionados con el acoso escolar, el abuso, el maltrato o las relaciones familiares. Este tipo de thrillers nórdicos me encantan, porque son capaces de romper con la típica e idílica imagen de una sociedad escandinava perfecta que, por desgracia, no lo es tanto.

En definitiva, Secrets Imperfectes ha sido una lectura apasionante, de ese tipo de novelas que te atrapan de tal forma que no te permite dejar de leer hasta que no sepas lo que ha pasado. Con una historia envolvente, unos giros argumentales geniales y un personaje tan complejo e interesante como Bergman, tenéis asegurado misterio para rato. ¡Así que si os animáis, estad preparados para no soltar el libro chicos! ;)

Gracias a Grup62 por el ejemplar

Puntuación: 4/5

Ojolisto

6 comentarios:

  1. Hola!!
    La verdad es que me gusta eso de que no se hagan a los personajes tan sumamente perfectos. Como dices, no hace falta ni que el malo sea el perfecto malo ni que el bueno sea terriblemente bueno. El libro me llama, pero por ahora no creo que lo lea.
    Un beso!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola!

      La verdad es que los personajes tan tan tan perfectos no me convencen, ¿alguna manía tendrán no? XD No sé, siempre me han parecido más interesantes los personajes que tienen un carácter más voluble y complicado, de esos que no sabes lo que puedes esperar de ellos, son más divertidos ;)

      Besotes!

      Eliminar
  2. Hola!!
    Por el momento creo que lo dejaré pasar.
    Gracias por tu opinión.
    Un saludo :)

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Estefania!

      Bueno, no siempre podemos coincidir con las novelas, a ver si la próxima vez hay más suerte ;)

      Besos!

      Eliminar
  3. ¡Hola!
    Me ha gustado la reseña ^^ Justamente estoy buscando más novelas de este tipo, ya que es un género que casi no leo, así que me viene muy bien esta novela.
    ¡Un abrazo!

    ResponderEliminar
  4. No me llama el libro en sí, pero me encantó tu reseña. Cuando empecé a leer tu entrada quedé ._. "oh, damn, no voy a poder leer" jajaja.

    Un besito :)

    ResponderEliminar

Instagram